Uns quants anys abans que Matra
pensés en convertir el Simca 1100 en el primer totcamí del món
(entenent-lo tal i com avui dia es fa) , una firma espanyola, anomenada
Autotècnica, radicada a Madrid, va dissenyar, construir i comercialtzar
un tot camí a l'estil del Citroën Mehari, sobre el Simca 1200 espanyol
que s'anomenà "Simca 1200 Campero" . Aquesta espècie de cosí gran del
Mehari fóu obra d'Antonio Madueño (que escribí diversos articles i
llibres sobre mecànica) i José María Torrico, que pensàven que tindria
un bon mercat situant-se per sobre del Méhari en capacitat, per sobre
dels Land Rover-Santana i Jeep-Viasa en confort i prestacions i per
sota d'aquests darrers en aptituds fora de l'asfalt. I és que la
transformació es limitava a despullar els Simca 1200 fins deixar només
mecànica i plataforma-xassís per procedir a acoblar-li una carrosseria
de material plàstic compost (polièster i fibra de vidre) reforçada amb
un esquelet metàlic, i en la primera sèrie, tambè uns pneumàtics de
major secció i dibuix mixte asfalt/terra.
fotografía extreta de catàleg cedit per
graham Carl
Arnold Els 1200 base es deia que era la versió GLE, encara que
m'inclino a
pensar que s'adquiriren GL com a partida, i és que el GLE era més car i
es diferenciava en el seu equipament de confort i accessoris
ornamentals... cap cosa que s'aprofités en el nou vehicle. Així doncs,
el motor era l'alegre 1204cc de 59'2cv i 9'25mkg, brillant en el
vehicle original, excel·lent en el Campero per la seva lleugeresa (la
nova carrosseria pesa només 80 quilos! ), podent portar el totcamí fins
a uns bons 145Km/h de velocitat punta, 7 quilòmetres per hora més ràpid
que el 1200 GL tot i la (encara) pitjor aerodinàmica del model
d'Autotècnica. Altres notables característiques de l'auto eren la
capacitat de transportar vuit passatgers, i el poder variar l'alçada
lliure al terra (com als 1200 normals) variant la tensió de les barres
de torsió.
El nou cotxe es presentà al Saló de l'Automòbil de
Barcelona de 1973, amb molt bona opinió per par de la premsa. La
carrosseria era de color butà clar, amb el parabrises abatible i
l'opció de muntar ràpidament un varillatge per sustentar la negra
capota amb àmplies finestres de plàstic transparent. Els fars devanters
eren quadrats i la calandra negra, a diferència del prototipus, amb la
parrilla metàlica i els fars rodons del cotxe de partida, així com
aquest tenia una carrosseria més neta. El primera sèrie tenia, a més,
els pilots del darrera i el quadre dels Simca 1200 primera sèrie, en
ser construït sobre els GL.
En la següent edició del saló es
presentà com a novetat la possibilitat d'acoblar un sostre dur al
Campero, de línea molt senzilla, gairebé calcada a la dels Land Rover
109 tres portes.
foto:
Miguel Àngel
La renovació més gran arribà al 1975. Al Saló de
Barcelona d'aquell any es presentava una remodelació profunda del
cotxe. Suposo que s'esgotà l'stock de GL comprats a Simca com a base i
es trobàren que ja no es fabricava tal versió, i que el 1200 havia
sofert una sèrie de modificacions (introducció segona sèrie al 1974)
que impedien continuar fent el Campero igualq ue abans, de manera que
s'aprofità l'obligada revisió per variar l'estètica del vehicle. Així
doncs, la nova carrosseria era molt més atrevida i moderna, perdent tot
l'atractiu que tenia. La principal variació exterior tenia lloc de
cintura cap amunt, amb unes noves finestres de forma irregular, cunya
del sostre molt més accentuada i fins el final del mateix, amb relleu
bicolor als laterals. A més, la cabina ja no era descoberta, i el seu
sostre tenia una inclinació diferent, més accentuada. La nova
carrosseria augmentava el volum útil , era (a l'època) més atractiva, i
probablement l'augment del seu pes no devia repercutir gaire en la
càrrega màxima en pendre com a base el Simca 1200 GLS. A conseqüència
del nou vehicle de partida, el tablier era diferent, més complet i
pitjor acoblat al Campero, i el motor passava a ser el 1294cc de 63cv;
a conseqüènia de la nova carrosseria, probablement es perdessin uns
5Km/h de punta. A més a més, se'l dotà de les iantes rostyle (llavors)
exclusives dels Ti.
El Campero al Saló de l'Automòvil
de Barcelona de 1976, foto cedida per en Iago Lorenzo: 
Les ventes del model mai van ser gaire
bones, i amb la crisi econòmica iniciada al 1975 -conseqüència de la
crisi del Petroli i de la inestable situació nacional a conseqüència
dels canvis polítics i socials en curs- van anar a pitjor, pel que
Autotècnica decidí deixar-ho còrrer i vendre la patent del disseny a
Francesc Sadurní, de Talleres Panadés, concessionari Chrysler-Simca en
aquell temps (i seguint l'evolució, després Talbot, Peugeot-Talbot,
només Peugeot abans de la seva absorció per part de cert concessionari
que s'està menjant els altres de Barcelona). La producció es trasllada,
doncs, de Madrid a Barcelona , i la carrosseria passà a estar feta de
fibra de vidre, deixant de banda els components de polièster, i el
color passa a ser vermell. Desseguida es busca ressó mediàtic, que es
diría avui i s'organitza una llarga travessa anomenada "Operación
Continentes". Tot i així, les ventes seguiren disminuïnt, descens
estimulat per la descoordniació amb els concessionaris encarregats de
la seva comercialització; aquests, en trigar en vendre, tornàven les
unitats, comprometent l'empresa, existint llavors problemes amb el
pagament del sou dels empleats. L'any 1979 cessà la fabricació del
Campero.
Actualment es calcula que no deuen
quedar pas més de quatre ó cinc unitats de la segona variant de
carrosseria, mentre que (*la que es creia era la) darrera unitat
coneguda del primera sèrie fóu regalada a l'Ajuntament de Barcelona per
ser desguassada fa pocs anys, després d'assegurar els amos que tenien
gran estima al cotxe i per això no escoltar ofertes de compra diverses;
quan per la remodelació de la zona del carrer Marroc- Avinguda
Diagonal, l'ajuntament exigí la retirada del vehicle d'on era aparcat
amb la conseqüència esmentada.
*5-VIII-05 Apareix una unitat del
primera sèrie en venda al fòrum Pieldetoro !!! Amb
els anys, han aparegut més unitats, segueix sent
un cotxe molt escàs, però no tant com ens pensàvem. De la primera
unitat en poden quedar al menys tres ó quatre, per exemple.
Un dels supervivents a Avilés, foto
cedida per José Ignacio García Freijeiro : 
